Obra

Home /  Llegir a casa /  Obra

Canto jo i la muntanya balla

  • Autor : Irene Solà
  • Editorial : Anagrama
  • Gènere : Narrativa
  • Data de publicació : 2019
  • Col·lecció : Llibres Anagrama

Aquí dalt el temps també té una altra consistència. És com si no pesessin el mateix, les hores. Com si no duressin el mateix, els dies, ni tinguessin el mateix color, ni el mateix gust. El temps aquí és fet d’una altra pasta, d’un altre valor.
Per entre les fulles dels arbres es cola un sol groc i matinal. I sento el riu com corre content. I quan surto del caminoi humit i enfonsat i començo a enfilar amunt, veig algunes cases esparses lluny, a l’altra banda de la carena, i les muntanyes d’allà al fons, que qui sap si ja són França, i Espinavell al final, i Déu meu, quins paisatges. Quins paisatges i quines muntanyes que tenim, que n’hauríem d’estar tan orgullosos i a vegades allà, tots entaforats a Barcelona, ens n’oblidem. Boniques com una mala cosa. Ullferidores. Aquí s’ha de pujar a la tardor, quan les carenes es muden de tots colors, que si vermell, que si castanya, que si color de musell de vaca pirinenca, que si color ocre, i color taronja, i color granat i colors que no havies ni vist abans, amb un sol que és groc com un rovell d’ou. Com m’agrada a mi de passejar per muntanya. Com m’agrada. Quina emoció. Veure vaques i carenes. I allà al fons, el Canigó. Aquest lloc. Quina manera d’omplir el cor.

Érem els amos. I allavores vàreu venir. Homes fastigosos que maten el que no es mengen. Homes que tot ho volen, que tot ho prenen.
 

 

  • Sinopsi

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. 

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. 

Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció. 
 

Irene Solà

  • Nom : Irene Solà
  • Data de naixement: 1990
  • Lloc de naixement : Malla

Irene Solà (Malla, 1990) és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. El seu llibre de poemes Bèstia (Galerada, 2012) va rebre el Premi de Poesia Amadeu Oller i ha estat traduït a l’anglès (Shearsman Books, 2017). La seva primera novel·la, Els dics, va guanyar el Premi Documenta 2017 (L’Altra Editorial). Els seus textos i obres s’han exposat i llegit al CCCB, a la Whitechapel Gallery i el Jerwood Arts Centre (Londres), al Bòlit de Girona, a ACVIC, a la Galeria JosédelaFuente (Santander), al Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat, a la Festa de la Poesia de Sitges o el Festival Poesia i +, entre d’altres, i col·labora regularment a La Llança. Ha rebut reconeixements com les Ajudes a la Creació Literària del Departament de Cultura, la Beca d’Art Jove o la Beca Ciutat de Vic, i ha estat una de les artistes seleccionades dins del programa Barcelona Producció-La Capella 2017. L’octubre de 2018 va ser l’escriptora resident a l’Alan Cheuse International Writers Center de la Universitat George Mason (Virgínia) i recentment ha estat seleccionada per participar durant la tardor de 2019 al programa Writers Art Omi-Ledig House (Nova York).