Esperant Godot (1952) és sens dubte el text dramàtic més conegut del novel·lista, poeta, dramaturg i director d'escena irlandès Samuel Beckett (1906-1989). Representa un punt d'inflexió tant a la seva vida com a la seva obra, a la vegada que suposa una fita en la història del teatre contemporani occidental.
Esperant Godot, escrita originalment en francès i traduïda a l’anglès pel propi autor, es presenta com una tragicomèdia en dos actes. Dos personatges, Vladimir (Didi) i Estragó (Gogo), esperen Godot, i mentre que aquest no hi arriba van passant el temps com poden.
Esperant Godot duu interrogants i cap resposta. La representació d’aquest text dramàtic no fa més que plantejar qüestions de caire filosòfic, psicològic, religiós, polític i sexual. Poques obres han suscitat tantes i tan variades interpretacions. Ben sovint es diu que pertany al gènere del teatre de l’absurd, sense filar més prim. Però reduir-la a una etiqueta en determina tant la seva interpretació com la recepció. Esperant Godot és molt més que això. Els temes que ens suggereix són tan amplis i essencials com l’existència humana, la manca de comunicació, i especialment, la inutilitat del llenguatge com a mitjà de comunicació.
A Esperant Godot hi trobam dos personatges, Vladimir i Estragó, ambdós fets d’una combinació de clown amb rodamón, tot i que l’autor no especifica res de la seva caracterització. Tots dos estan vora un arbre, esperant un tal Godot. Durant l’espera apareixeran dos personatges més: el dèspota Bozzo i el seu esclau Lucky.
Programa de mà: Esperant Godot
Samuel Beckett (Dublin 1906- París,1989) va néixer el Divendres Sant de 1906, en el si d'una família molt religiosa, pertanyent a la minoria protestant d'un país majoritàriament catòlic. Esperava ser recordat i transcendir per la seva obra i no per la seva vida privada. Tot i així, hi ha trets i experiències de la seva vida que marcaran indiscutiblement la seva escriptura. Va rebre una educació privilegiada i estricta, des de molt jove va ser molt esportista, destacant al criquet, competint durant els anys de joventut a primer nivell. Va estudiar Filologia Moderna (Anglès, Francès i Italià) al Trinity College. Just en acabar els estudis aconseguia l'anhelada plaça, com a lector d'anglès a la prestigiosa École Normal Superior de París, on va entrar en contacte, entre molts d’altres, amb el seu admirat compatriota James Joyce.
Abans d'establir-se definitivament a París (1937) va viure i conèixer d'aprop les següents ciutats europees: Belfast, Dublín, Londres, Hamburg i Berlin. Els seus primers anys a França no varen ser gens fàcils i depenia econòmicament de l’herència de son pare. El camí fins assolir un cert prestigi literari i econòmic va ser llarg... i mentre, va arribar la Segona Guerra Mundial, i pitjor encara, l'ocupació nazi de París.
La seva experiència vital de 1945 a 1950 va ser fonamental per marcar tota la seva carrera. Va ser membre actiu de la resistència francesa, on gràcies als seus coneixements d’idiomes, col·laborà com a traductor i missatger, fins que, per mor d'una traïció, ell i la seva dona, Suzanne, varen haver de fugir i refugiar-se al petit poble de Roussillon, al departament de Vaucluse. on romangueren fins a l’Alliberament. Tot i així, acabada la guerra encara li esperava l'experiència més dura de la seva vida. Beckett, com a estranger a Franca, va tornar a Dublín intentant aconseguir una feina que el permetés tornar al país legalment. A través d’un amic metge, va sol·licitar feina com a bidell/intèrpret a la missió de la Creu Roja Irlandesa, que anava a construir un hospital a la ciutat francesa de Saint-Lô. La ciutat que va quedar completament destruïda a causa d'un atac aeri al 1944, i va ser coneguda popularment com a "la capital de les ruïnes", arran del testimoni de Beckett. Aquests anys varen causar un profund efecte en Beckett perquè va sentir en primera persona sensacions de les que abans només havia especulat intel·lectualment, tels com la por, el perill o la privació. Afortunadament al desembre de 1945 se li acabava el contracte a St-Lô i va tornar a París.
Va gaudir d'uns anys d'estabilitat, escrivint, sempre i quan el teatre li ho permetia. Perquè va arribar un moment que el teatre li absorbia completament i després de seguir molt minuciosament totes les produccions de les seves obres, per ventura insatisfet, va començar a dirigir les seves pròpies obres. També experimentà escriure per altres mitjans i va escriure expressament per ràdio i televisió. Però en 1969 arribà, segons el seu biògraf James Knowlson, “la catàstrofe”, quan li van atorgar el Premi Nobel.