Dejad que las máquinas vengan a mí és un llibre de miralls, de reflexos infinits que reboten dues superfícies reflectants. És una reflexió ontològica sobre allò que fa humà a l'ésser humà -el Principi d'Humanitat Suficient- a través de dues projeccions d'aquest humà: les màquines i les pel·lícules de ciència ficció. Les màquines, perquè han passat d'executar allò que l'ésser humà no volia fer a convertir-se en això que l'ésser humà vol ser. I el cinema, perquè és la representació del que és avui l'humà quan pretén representar el que serà. I en la trobada entre aquests dos reflexos Luis Montero descriu a un humà que a força de pretendre imposar-se a l'món acaba per ser producte d'aquest.

Aquell que produïa a el món va acabar produït per aquest. Com no podia ser d'una altra manera.

I és que les màquines són la millor manera d'autoexploració que ha creat l'ésser humà. Molt millor que la filosofia. Són un exercici, candorós i inquietant alhora, d'autoconeixement. El llistat d'influències recíproques entre un i altre camp, la ciència ficció i la teoria de la ment, és innombrable. Les màquines són l'encarnació d'aquest experiment mental que som per a nosaltres mateix. Però no només això. Són una idea de nosaltres mateixos amb capacitat per a transformar-nos a nosaltres mateixos i al món que habitem. Deixeu ... és,, sobretot la constatació i obertura d'un nou espai ontològic per a l'humà, un humà que haurà deixat de ser el que és per fer de la màquina un humà.

Tres apuntes morales sobre la pandemia