I va prémer els llavis i va anar als fogons a buscar més aigua calenta. L’aigua s’inflava en bromera a la gran palangana sabonosa amb bombolles roses i blaves al capdamunt d el’escuma. La senyora Fairfield anava arremangada fins als colzes i tenia els braços tenyits d’un rosa intens. Portava un vestit gris de fulard estampat amb grans pensaments liles, un davantal blanc de lli i una gorra alta de mussolina blanca en forma de motllo per a gelea. Al mig del coll hi portava una lluna creixent de plata amb cinc mussolets assegts, i al voltant, una cadena de rellotge de perles negres.
Era difícil de creure qe no hagués passar anys en aquella cuina; en formava part del tot. Desava els pots de terrissa amb gestos segurs i precisos, anava sense pressa, amb moviments amples, dels fogons al bufet, treia el cap al rebost i a la recuina com si no fossin pas racons desconeguts. Quan va haver enllestit, totes les coses de la cuina havien esdevingut una part d’una sèrie de dissenys. Es va plantar al mig de la cambra eixugant-se les mans amb un drap de quadres; un somriure li il·luminava els llavis; va pensar que la cuina feia bo de mirar, feia goig. 

 

• Sinopsi

Quan va morir, el 1923, Katherine Mansfield tenia tot just trenta-quatre anys, havia publicat una quarentena de contes i en deixava inèdits una quarentena més. Amb això en va tenir prou per marcar l’evolució de la narrativa contemporània i per captivar totes les generacions de lectors que han vingut després. Més que desplegar un argument, els seus contes evoquen fets d’aparença banal, o narren un episodi punyent, i gràcies a un art elusiu i subtil revelen sempre la vida soterrada dels personatges i fan que els lectors sentim, al cor mateix de les històries, el pàlpit íntim de l’emoció i de les veritats inaferrables.