Jo no sabia què dir. Callava i me’l mirava, i reia satisfet dels seus esforços en va per a assolir l’exactitud. Reia pensant en les rotondes que els seu amor podia trobar entre cor i cor. El món de la matèria era com un peix tret de l’aigua entre els seus dits, un peix virolat, molt viu, sense adreça ni hores, que saltironava davant meu i m’entretenia els dies.
Si no parlo de res més que Ariel en aquestes trobades que m’obligueu a fer és precisament per aquest peix. Pel seu cos furtiu, la pell amagada. Pel misteri que m’era i m’és la seva vida sense empremtes.
Dit d’una altra manera: l’empremta de la vida d’Ariel sóc jo.
Em pregunteu per què crec que Ariel tenia aquest peix a les mans. I jo us pregunto: per què no l’hi teniu vosaltres? Què ens ha passat, a tots plegats, que anem fent per la vida pensant que tot està estudiat, tot delimitat, tot estipulat i definit?

• Sinopsi

Amb un joc entre el domini del llenguatge i el lirisme es presenta la història d’un personatge que existeix i estima d’una manera diferent. Les relacions humanes hi són enteses com a construcció i hi són observades des de la teoria dels cossos i la identitat de gènere que ens lliga, de fons, amb l’Orlando de Virginia Woolf.