Va tornar cap a on era jo, em va agafar les mans, i es va agenollar al costat del llit. Amor meu, anem a Florència. El nostre fill naixerà allà.
A l’hivern, vaig dir.
A l’hivern, va repetir. (Fent una pausa, dues.)
Llavors va dir: Si arriba l’hivern, pot ser gaire lluny la primavera?

Tot això ho vam fer. Vaig llevar-me. Vaig demanar al servei que rentés els llençols amb aigua salada. Em vaig banyar. Vaig seure al meu escriptori amb un gerro de vi i vaig omplir la ploma de tinta.

Frankenstein es va publicar l’any passat a Anglaterra i ha tingut bastant èxit. Potser viurà. La part estranya és que també veig el seu rostre en somnis. Victor. El Victor sense victòria. Era casualitat que nomes escrivís de pèrdua i de fracàs, jo?

Fa cinc anys que estic amb Shelley. Durant quatre d’aquests anys, han nascut i han mort els meus fills –sense cap dubte fruit de la nostra vida junts-. És un càstig, en definitiva, per viure com hem viscut? Outsiders i estrangers.

La meva mare no tenia por de ser una outsider. Tanmateix, anhelava l’amor.

L’amor el tinc, però no puc trobar-hi sentit en aquest món de mort. Tant de bo no hi hagués nadons, no hi hagués cossos: només ments per contemplar la bellesa i la veritat. Si no estiguéssim lligats al nostre cos, no patiríem tant. Shelley diu que li agradaria poder gravar la seva ànima en una roca, en un núvol o en alguna forma no humana, i quan érem joves em desesperava que el seu cos desaparegués, encara que ell romangués. Però ara no veig res més que la fragilitat dels cossos, aquestes processons de teixit i os.

Durant aquells dies vaig descobrir que els moments mésos ere feliçn quan estava a l’aire lliure i sola, inventant his­tòries de tota mena i com més lluny millor de les meves circumstàncies reals. Vaig convertir-me jo mateixa en escala i trapa cap a altres mons. Jo era la meva pròpia disfressa. En tenia prou de veure en la distància una figura en el seu viatge particular perquè se m’encengués la imaginació cap a una tragèdia o un miracle.

No m’avorria mai si no és que estava en companyia d’altres.

• Sinopsi 

El 1816 Mary Shelley escriu un relat sobre la creació d’una forma de vida no biològica, sobre els límits de la raó i sobre allò que considerem humà. Anys després, a la Gran Bretanya post-Brexit, Ry Shelley, un jove transgènere, s’endinsa al món de la intel·ligència artificial i s’enamora d’en Victor Stein, un professor que lidera el debat públic al voltant de noves formes d’existència.
Frankissstein ens parla dels cossos que habitem i dels que desitgem. Ens suggereix que el futur no és només a les mans de científics arrogants, sinó que també és terreny adobat per a retrògrads oportunistes. Aquesta novel·la, que qüestiona el gènere, el llenguatge, la sexualitat i els límits de la llibertat individual, és audaç, divertida, furiosa i, sobretot, clarivident.