La meva àvia m’explicava la història que a l’hospital li havien portat una nena perquè l’alletés i ella s’havia adonat que no era la seva. Esclar que és la seva, li havia replicat la infermera. Però la meva àvia no anava amb contemplacions: es va aixecar del llit i va recórrer l’ala de l’hospital, mirant a cada cubicle, fins que va haver localitzat la nena, la meva futura tia, que havien portat a una altra dona. Passi el que passi, li havia dit repetidament al Will, no et separis del nen.

Està complint la seva promesa. El problema és que ja no els veig. Sembla que se’ls han emportat a un altre lloc, darrere d’una cortina o a una altra sala. Em donen una dosi més del que hi ha al degotador, i el cap em penja fora, a l’extrem de la taula. Aixeco la mà. Ara ja no sé per què. ¿Per cridar alto? ¿Per dir: prou? ¿Per dir: ajuda, sisplau?

En tot cas, el que passa després és que, de sobte, l’home de beix és allà. Ha deixat enrere la paret, se m’ha acosta i m’agafa la mà que tinc enlaire. Me l’envolta amb les seves. Muda, aixeco els ulls cap a ell. Fins en aquest moment no havia sabut comés de solitària l’experiència d’estar en perill al bell mig d’una sala plena de persones que intenten salvar-te la vida a la desesperada. Jo no acostumo a sentir-me sola, però fins en aquell moment la meva sensació aclaparadora havia sigut d’abandonament, aïllament i desconcert. La vida se m’escolava i estava sola, envoltada de gent.

L’home porta aquelles ulleres que reaccionen a la llum, de manera que els ulls li queden amagats darrere uns vidres tenyits de marró. Té els cabells hirsuts, tallats molt arran. Una mata de pèls li brota al capdamunt de la bata quirúrgica. Em fa estendre la mà al voltant de la seva cintura i me la tapa amb la seva altra mà. El gest és infinitament suau, però ferm i segur. Sense articular una sola paraula, em diu que no em deixarà anar de cap manera. Es quedarà aquí, i jo també. M’aferro a ell amb la força d’una nàufraga. Em fa que sí amb el cap, una vegada, i sobre el límit de la mascareta quirúrgica se li dibuixa un somriure lent i greu.

A vegades em pregunto si me’l vaig imaginar, si va ser la invenció d’un cervell ple de pànic, amenaçat. Però no: aquell home va ser allà, era real.
 

• Sinopsi

Visc, i visc, i visc és un llibre de memòries, però un llibre de memòries peculiar: Maggie O’Farrell hi narra disset moments en què la seva vida va córrer perill i va estar a punt d’escapar-se-li entre els dits. Són disset escenes, disset vinyetes tenses, viscerals i plenes de vida, en les quals retrobem l’autora en diferents etapes vitals, amb diverses mentalitats, i en diversos llocs del planeta: és filla, i estudiant, i oficinista; és mare, viatgera, escriptora; ara està enamorada, ara amb el cor trencat, o solitària, rebel, angoixada, espantada o decididíssima. I, més enllà de les seves experiències esplèndidament narrades, el llibre ens interpel·la profundament: què faríem si la nostra vida estigués en perill? Com reaccionaríem? I què estaríem disposats a perdre, o a donar a canvi? Visc, i visc, i visc és alhora un recordatori de la fragilitat i la vulnerabilitat de l’existència i un cant lluminós a la vida, a no deixar-nos perdre, ni vèncer per l’adversitat, i aprofitar cada minut i cada batec. A fons.