Doncs jo vaig decidir viure plantejant-me les coses. Vaig decidir que volia croissants de xocolata a la meva vida. Vaig decidir menjar-me’ls tots. Que el meu pare hi seria sempre que els tastés. Que la mare hi seria sempre que em sentís ple, pleníssim, empatxat, quan me’ls acabés. Que les persones com tu no hi seríeu mai perquè no us atreviu, de cap de les maneres, a dir el que voleu. Que la Lea hi seria sempre. Amb croissants o no. Però que qui hi seria sempre segur, de totes totes, per molt malament que anessin les coses, seria aquesta barreja de cares i de cossos i d’idees i de riures i de penes i de festes que soc jo.

 

Sebastià Portell ens lliura, amb Transbord, una obra militant i didàctica, però també poètica i plena d’humor. Militant, perquè el seu protagonista, el Pol, s’oposa aferrissadament a la patologització de les persones trans, encara que aquesta resistència tingui per a ell un cost personal elevat. Didàctica, perquè hi ha encara molta gent que s’interroga amb perplexitat sobre la «necessitat» de canviar de gènere i sobre les raons per les quals cada cop més joves es decideixen a fer aquesta transició. Es nota que Portell ha llegit força assajos teòrics sobre el tema, però només cita un autor, Paul B. Preciado, que es converteix així en una mena de personatge de l’obra. En aquest sentit, Transbord reprèn la funció política que sempre ha tingut el teatre occidental, d’Èsquil a Ariane Mnouchkine, passant per Shakespeare.

Obra finalista del IV Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears