És evident que l’ésser humà posseeix una intel·ligència que no té rival, però cada espècie animal té les facultats intel·lectuals que li pertoquen. Els ocells saben molt més que nosaltres de viatjar sense perdre’s, de detectar un predador, de trobar aliment a l’extrem de la selva verge, i tant és que no vegem mai dos colibrís jugant a pòquer. 
Hauríem de mirar amb una mica més d’humilitat i de curiositat el que ens aporten els corbs, els gaigs i els seus cosins, que ens demostren que no són poques les coses que podem aprendre dels animals. Potser ens podran ajudar a entendre com han aparegut el llenguatge, el pensament abstracte, els desitjos, les pors, les intencions de tota mena i també la imaginació. Perquè és clar que el corb imagina (una eina o una estratègia): aquesta senzilla constatació el col·loca en una categoria especial dins del regne animal. Ens els fa més pròxim. ¿No explicava el savi Isop fa prop de dos mil sis-cents anys la faula del corb que havia tirat pedres dins d’una gerra gran l’aigua de la qual li era inaccessible perquè el líquid pugés de nivell i ell en pogués beure? Havia de ser un corb!

Aquesta arrogància dels humans envers les formes d’intel·ligència o de la sensibilitat animals ens remet en certa manera a Claude Lévi-Strauss (Tristos tròpics), quan parlava de la manera com els homes poden jugar entre ells: «Els blancs proclamaven que els indis eren idiotes, mentre que aquests s’acontentaven de sospitar que els primers eren déus. A ignorància igual, l’última manera de procedir era certament més digna d’homes».
I si el principi de la intel·ligència fos la humilitat?

Sinopsi

Els autors comenten a la introducció que “si ens prenem la molèstia d’observar-los, ens faran reflexionar sobre qui som nosaltres-que pensem que hem arribat al punt més alt de l’evolució i que ens autoproclamem «amos del món»!”.

• Sinopsi

Obra escrita a quatre mans per Philippe J. Dubois i  Élise Rousseau.Per què no aturar un moment el ritme infernal de les nostres vides i escoltar el que els ocells ens diuen i ens ensenyen? Pel seu estil de vida, per la seva forma de ser al món, aquests petits «mestres pensadors» ens mostren una manera de viure més respectuosa amb els nostres propis ritmes, i més profunda. Aquestes 22 lliçons, curtes i senzilles, ens conviden a trobar l'ésser natural que dorm dins nostre.

Els autors comenten a la introducció que “si ens prenem la molèstia d’observar-los, ens faran reflexionar sobre qui som nosaltres-que pensem que hem arribat al punt més alt de l’evolució i que ens autoproclamem «amos del món»!”.

I és que aquest llibre és un petit oferiment a llegir unes curtes reflexions ornitològiques fetes sobre uns quants éssers vius que ens acompanyen als nostres entorns més propers, els ocells. Fruit d’experiències personals i hores d’observació, per infinitat de llocs i paratges, n’ha resultat un recull de vint i dos ensenyances que, ens diuen, cal tenir en compte. Ens trobem amb un mirall de l’home? Tenen vida social, sedueixen, crien els fills i fins i tot es renten! Tot i això el seu és un ritme més natural, tranquil i respectuós que no pas el nostre. Ara i durant aquest temps que tot sembla aturat per una bona part de nosaltres tenim una oportunitat per parar-hi atenció: “aquests discrets mestres de vida tenen molt a dir-nos amb la seva espontaneïtat i la seva lleugeresa, sempre que els vulguem escoltar”.

Élise Rousseau és llicenciada en literatura i filosofia i és periodista i autora de diverses obres sobre natura i animals. Porta diversos anys treballant per protegir els animals.
Després d’estudiar literatura i filosofia i treballar diversos anys en la protecció de la natura, Élise Rousseau escriu llibres sobre els temes del medi ambient, la biodiversitat salvatge i els animals domèstics. A més d’aquesta activitat com a autora, sempre ha elaborat dibuixos animats, cosa que li ha permès il·lustrar diverses obres sobre animals i produir una historieta sobre el tema del consum excessiu. Viu a Bretanya.