Idò això: morta. Des de fa un mes i mig.

Era un cos, i ara som una idea de mi mateixa. Els ossos i la pell han quedat enrere, com un record llunyà. No tenc veu però tenc paraules, i tot allò que podia examinar quan em posava davant d’un mirall ha desaparegut. No és que de viva fos gaire aficionada a contemplar-me; de vegades era en Miquel qui m’havia de recordar que em depilàs la mica de borrissol que em sortia damunt del llavi superior, i el pèl de les aixelles que algunes temporades jo observava créixer amb benevolència. Tampoc és que el meu cos semblàs el de la dona barbuda del circ, no hem d’exagerar, però en general no donava gaire importància a l’aparença física ni la cuidava en excés. Mumare també m’ho retreia sovint, i més d’una vegada em va advertir que confiava massa en la meva bellesa natural. Ella ho afirmava amb l’expressió seriosa i un pèl preocupada, fitant-me amb els ulls color d’avellana per damunt les ulleres. Supòs que era una estratègia com qualsevol altra, i que concentrava el seu neguit —el que sentia en relació amb mi— en el meu aspecte físic, i d’aquesta manera conjurava la por que li provocaven algunes raons més profundes i greus.

Sinopsi

Na Tània ha mort en un accident estrany. Tot i així, li queda la veu per contar el que va succeir. La seva parella, en Miquel, ha iniciat una fuita cap al cercle polar, i tan sols l’escriptura pot alleugerir el sentiment de culpa que el turmenta. En Guillem és a la presó, rosegat pel corc de no saber qui el va denunciar; de tant en tant, pensa en n’Arnau, el seu amant secret, que s’ha refugiat a Barcelona i cerca conhort en la teràpia i la poesia. Aquests quatre personatges, vinculats per l’amistat, el desig, el desamor i el dolor més profund, ens expliquen en primera persona els fets que els varen expulsar del món que coneixien abans de la mort de na Tània.