Colm Tóibín reescriu la seva versió del mite de la Orestíada, concentrant-se en la família nuclear formada per Clitemnestra, Agamèmnon, Ifigènia, Electra i Orestes. La novel·la, onzena en la vasta obra de l’autor, consta de sis capítols, tres d’ells narrats en primera persona per Clitemnestra i Electra; i els altres, dedicats a la figura d’Orestes, narrats en tercera persona. En aquesta estructura es fa palesa la diferència entre les parts dedicades a Orestes - en què l’autor, omplint les llacunes del mite, desenvolupa una història sobre l'absència del fill, que abasta el període de temps que va des del sacrifici d'Ifigènia fins la seva tornada a palau- i les parts dedicades als personatges femenins -en què Tóibín, conegut per mitificar personatges corrents i quotidians, com ara les protagonistes de les seves afamades novel·les Brooklyn (2009) i Nora Webster (2014) inverteix aquí el procés, humanitzant Clitemnestra i Electra, donant-los veu, i transmetent així els seus relats en una esgarrifosa i punyent primera persona. Tot i aquesta notòria diferència entre les parts, Tóibín aconsegueix transmetre la història d’una família en estat de guerra.

És significatiu que en el text, Tóibín no fa cap referència espacial ni temporal: l’acció podria tenir lloc en l’actualitat, a qualsevol casa, a qualsevol família. El catalitzador del relat és la violència, i la trama trapua l’espiral generada aquesta família immersa en una xarxa de conspiracions, lluites de poder i molta sang vessada. Encara que hom pugui associar alguns dels déus grecs aludits en el text, aquests no s’esmenten pel seu nom i l’autor no renuncia als seus orígens incloent qualque llegenda de la mitologia irlandesa. I de fet, La casa dels noms a la qual fa referència el títol pot tractar-se tant de la casa on Orestes visqué, a mena de ritu de pas, el temps que romangué fora, o pot ser la llar on es lliura la batalla, els passadissos de palau on cobra més importància allò que es calla i omet que no allò que s’anomena. En aquest escenari en què els déus no existeixen, malgrat l’onada de violència, la novel·la augura una nova era en què les hostilitats cessaran.