L’AUTOR

Llorenç Villalonga Pons va néixer a Palma el dia 1 de març del 1897 i va morir a la mateixa ciutat mallorquina el 28 de gener del 1980. La vida i l’obra de l’escriptor mostren tres etapes diferenciades que es poden contemplar de manera separada. El conjunt dóna una suma de quinze novel·les, cinc llibres de relats, cinc volums de teatre i més de mil cinc-cents articles de premsa. Les tres etapes constitueixen tres cercles concèntrics travessats per un eix comú, la seva vida, sol·licitada per forces diverses al llarg dels anys.

Llorenç Villalonga, a diferència dels dos germans —Guillem i Miquel— no volgué esser militar com el pare, Miquel Villalonga Muntaner. Estudià medicina, vocació inicial arrelada dins la família menorquina de la mare, Joana Pons Marquès, de Maó.

Estudià a les facultats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa, on acabà la carrera el 1926. Dos anys abans començà unes col·laboracions de premsa en el diari El Día de Palma, una publicació liberal propietat del financer Joan March Ordines.

ANYS 30 RUPTURA I AVANTGUARDA: EL CICLE DE FEDRA

En aquesta primera etapa (1924-1939) mostra un tarannà esnob, inquiet, curiós, atret per les avantguardes estètiques vigents a Europa. S’ha format en la lectura d’Anatole France, Voltaire, Freud, Ortega i la Generació del 98 espanyola. El 1925 descobreix l’obra de Marcel Proust, que serà d’importància cabdal dins la seva novel·lística.

S’estrena com a narrador amb Mort de dama (1931), prologada per Gabriel Alomar, que suposa una entrada de cavall sicilià en el món de les lletres. Rep, emperò, crítiques adverses del món dels regionalistes mallorquins, sobretot de Miquel Ferrà i d’Antoni Salvà, que se senten ferits per la sàtira esperpèntica de l’Escola Mallorquina simbolitzada en la poeta Aina Cohen i el setmanari Bé hem dinat.

Porta la direcció literària de Brisas, magazín amb voluntat cosmopolita editat a Palma entre 1934 i 1936. Hi publica cinc relats, el drama Silvia Ocampo (1935) i el començament de Madame Dillon, novel·la que publicà el 1937 en edició d’autor. Aquestes dues obres, juntament amb Fedra (1932), s’inspiren en la relació sentimental que Llorenç Villalonga mantingué durant un any amb la poetessa cubana Emilia Bernal.

Hi havia diferències d’edat i de formació, reflectides en les tres obres. Això justifica la classificació de Jaume Vidal Alcover, que les denominà el "cicle de Fedra".

L’anticatalanisme l’ha portat a escriure en llengua castellana. Més tard, però, l’èxit de Bearn en català el decantarà cap a la llengua nadiua. I les obres escrites inicialment en castellà seran sotmeses a profundes metamorfosis quan les transvasa al català de Mallorca.

L’interès de les obres del "cicle de Fedra" rau en el fet de mostrar-nos una panoràmica del turisme de preguerra a Mallorca. Durant els anys trenta, s’han obert ja alguns establiments hotelers de luxe —l’Hotel Formentor, el somni materialitzat d’Adán Diehl, en seria l’exemple més paradigmàtic— i les barriades de Gènova, la Bonanova i el Terreno, es converteixen en llocs de residència d’una colònia estrangera de vida i costums prou diferenciats del tarannà mallorquí. A Viena i Londres, Freud ha deixat empremtes en el diagnòstic de la neurosi com a símptoma de descomposició de la civilització occidental. I el turisme que arriba a Mallorca, desllorigat, amb la seva complexa problemàtica humana, és una veritable alternativa per a una societat levítica i conservadora.

Villalonga copsa l’estil de vida dels nouvinguts. I manté una relació, sentimental o amistosa, amb alguns elements representatius d’aquesta colònia estrangera. El 1933, la pujada de Hitler al poder representarà el començament d’una nova diàspora i Mallorca esdevindrà el final de la fugida d’un nou contingent d’artistes, intel·lectuals i professionals diversos. El contacte amb aquesta gent, per a un veritable escriptor de raça com Villalonga, es notarà en la seva tasca narrativa i periodística.

Brisas és en bona part el punt de trobada d’aquesta fauna europea que hom pot identificar, de vegades molt directament, dins l’obra villalonguiana. Amb Eva Tay, ballarina centreeuropea, l’escriptor protagonitza uns anys de disbauxa i lleugeresa. Al voltant d’ells es mouen, dins la nit ciutadana, tot un grup de figurants o comparses de primera magnitud: Natasha Rambova, la viuda de Rodolfo Valentino; Werner Schulz, un dantzigès de cultura enciclopèdica, ben aviat catalanòfil important; la baronessa alemanya Sybille von Kasskel, fotògrafa molt creativa que ha vingut a alliberar-se; Arthur E. Middlehurst, arquitecte d’avantguarda que, amb Francesc Casas, divulgà a Mallorca el racionalisme arquitectònic; Madame Louise Albert Lasard, pintora formada dins l’expressionisme alemany que havia estat l’amant de Rainer Maria Rilke; Eda Urbani, que omple moltes pàgines de Brisas amb fotografies; Enriqueta Albéniz, la refinada i cultíssima filla del gran compositor; els germans Jacob, Pazzis i Pere Sureda Montaner, etc.

La majoria d’ells passen per la tertúlia dels doctors Vicente i Virgilio Peñaranda, que a Mallorca representen una burgesia il·lustrada, oberta, cosmopolita i d’esquerres. I entren, degudament transformats pel procés mític i màgic —alquímic— de la literatura, dins la vasta galeria de criatures amb les quals Llorenç Villalonga deixa testimoni d’un temps, d’una gent i d’una terra. Aquest era el sentit de la seva escriptura, abans que el país i Europa tota es commocionàs pels radicalismes enfrontats que durant una dècada esqueixaren el delicat tel de ceba de la civilització occidental.

La revolta militar de juliol de 1936, viscuda per Villalonga des de Mallorca, motiva l’entrada de l’escriptor a Falange Espanyola, el partit polític d’extrema dreta creat per José Antonio Primo de Rivera. Dins aquesta actitud fa articles de premsa i conferències radiofòniques de propaganda feixista. Pocs mesos després d’iniciar-se la Guerra Civil, es casa amb una parenta llunyana, rica i plena de seny, Maria Teresa Gelabert Gelabert, de Binissalem. Aquesta unió —un matrimoni de conveniència— representa el final de la joventut de l’escriptor. Queden enrere la voluntat d’escàndol provincià que havia mantingut amb el pseudònim Dhey, els còctels, les piscines i les festes de la colònia estrangera. S’inicia una reflexió profunda, dins la postguerra. S’esborra la sàtira i comença la llarga elaboració de l’elegia d’un temps passat.

ANYS 40-50 ELEGIA DEL PASSAT: EL CICLE DE BEARN

El final de la Guerra Civil representa per a Llorenç Villalonga l’entrada dins un temps de silenci. Hi ha prop d’ell la figura del germà Miquel, que ha tornat malalt del front del nord i a Bunyola viu dia per dia el quotidie morior imprès a l’encapçalament dels seus papers de correspondència. Miquel representa la figura de l’intel·lectual vencedor, completament addicte a les directrius del règim, que gaudeix d’un gran prestigi literari i periodístic. És molt amic de Juan Aparicio, l’home fort de la cultura franquista, el creador de quatre publicacions importants dins la represa cultural de la postguerra: La Estafeta Literaria, El Español, Fantasía i Garcilaso. Aparicio es proposa la recuperació de Llorenç Villalonga per al món de les lletres castellanes malgrat estar al corrent de la inclinació liberal de l’autor de Madame Dillon, una obra que malgrat els bons oficis d’Aparicio no obté el permís de reedició dins els anys quaranta. Unes escadusseres col·laboracions en El Español (deu articles entre 1942 i 1947, alguns dels quals són reelaboracions de treballs anteriors), mostren com el tarannà de Llorenç Villalonga no és gaire entusiasta envers la nova situació.

Després de la Segona Guerra Mundial, més concretament a partir de 1947, reprèn les col·laboracions de premsa, ara en el diari Baleares de Palma, un diari oficial del règim franquista, sorgit de la fusió entre El Día i Falange. I torna a emprar el pseudònim Dhey, però amb continguts ben diferents. Pesen ara, en els seus escrits, dues postguerres: la civil i la mundial. Ha vist la desfeta del seu món i mostra una evident voluntat de concòrdia, d’harmonia amb el medi. Villalonga viu de manera interioritzada el procés de crisi de la civilització occidental.

S’origina una segona etapa (1939-1961) propícia al record i a la nostàlgia. La memòria n’és ara l’eix central, mentre esmerça tota la seva capacitat creativa en l’elaboració d’unes vastes memòries personals i del seu entorn. El guia un referent proustià que considera només paradisos els paradisos perduts.

Comença, el 1940, la redacció d’unes peces curtes teatrals —o relats dialogats— més tard publicats sota el títol de Desbarats, on s’inicia la creació de dos personatges literaris, els models dels quals són l’escriptor mateix i la seva esposa Teresa, que representen el nucli o el primer esborrany dels senyors de Bearn, protagonistes del chef d’oeuvre villalonguià. Inicialment, aquesta parella pren els noms de Minos i Amaranta, més tard transformats en Tonet i Maria Antònia a La novel·la de Palmira i finalment esdevinguts don Toni i dona Maria Antònia, protagonistes de la novel·la Bearn o la sala de les nines. Aquest procés de mitificació, unit a la recreació d’uns paisatges naturals vagament situats per Alaró i Bunyola, amb referències a la serra de Tramuntana i al paisatge humà de Binissalem —pobles, tots ells, de la comarca mallorquina del Raiguer— constitueixen el fonament del mite de Bearn.

Dins els anys cinquanta manté bones relacions amb representants del catalanisme a Mallorca: Manuel Sanchis Guarner i alguns poetes mallorquins, sobretot Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart. D’aquest manera, Villalonga torna al món del llibre amb La novel·la de Palmira (1952), escrita en llengua catalana. El fet és important. Sanchis Guarner, un home represaliat pel franquisme arran de la seva participació en la Guerra Civil, pensa en termes de concòrdia l’hora present i d’aquesta manera aconsegueix la recuperació literària de Llorenç Villalonga en el català de Mallorca. La publicació a Barcelona de la segona edició de Mort de dama (1954), però, li crea un conflicte amb els correctors d’estil del Principat. El moment no era gaire procliu en aquest sentit envers les variants dialectals que Villalonga considerava enriquidores de l’idioma, i quan veu la seva primera novel·la escrita en un llenguatge en el qual no es pot reconèixer, experimenta una freda irritació —molt pròpia del seu caràcter— que motiva un canvi d’orientació lingüístic.

Aleshores li mancaven dos capítols per acabar Bearn, la seva millor novel·la. Aquesta obra havia estat redactada en català, entre 1952 i 1954. Hostilitzat per la rigidesa que havien imprimit a la seva prosa els correctors barcelonins, la tornà a escriure de cap a cap en castellà, en una actitud que tenia molt de pura enrabiada. La novel·la passà sense pena ni glòria a dos certàmens literaris, el premi Nadal i el Ciutat de Barcelona i, publicada el 1956, no fou gaire ben entesa pels crítics ni pels lectors. En aquesta primera versió anava prologada per Camilo José Cela, amb un "Prólogo parabólico" que en provocà dos més de Villalonga per mostrar la seva dissidència. El motiu de la discòrdia era una frase de Cela que deia d’ell: "Probablemente es judío". Una vegada més, el nostre autor mostrava ambivalència, ambigüitat i contradicció, tres constants que l’acompanyaren al llarg de la vida.

Més tard, en versió catalana de 1961, Bearn rebé el Premi de la Crítica 1963 i una enquesta de Serra d’Or la situà en segon lloc dins la novel·lística de postguerra, després de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

Joaquim Molas s’ha referit a la importància de Bearn dins l’obra villalonguiana quan diu: «De fet, Villalonga la imaginà en un moment de crisi, no sols personal sinó també col·lectiva, i l’escriví ja madur. Físicament, moralment i intel·lectualment. Així, hi pogué abocar totes les seves experiències i totes les seves ambicions i, a la llarga, la convertí en una espècie de síntesi de la seva vida. I, més en general, de la Vida.» El relat delimita un espai literari que accepta, com totes les obres clàssiques, diferents nivells de lectura. Un d’ells és la reflexió poètica sobre l’amor passional i la serenitat conjugal. El primer, en la relació entredon Toni i la seva neboda, dona Xima, amb una fugida a París escandalosa. El segon, superada la temptació fàustica, en la reconciliació amb l’esposa, dona Maria Antònia, i en l’acceptació conscient dels límits de la vida. El resultat d’aquest procés mental representarà una renúncia a l’acció per treballar en profunditat, des del sossec de les muntanyes i els boscos de Bearn, la fixació del temps que ha fugit, persones i llocs estimats, fets que han deixat empremta damunt la seva vida, mitjançant la redacció d’unes memòries. Vol demostrar, mitjançant l’escriptura, que no hi ha més paradisos que els paradisos perduts, un apotema literari que Llorenç Villalonga ha après en la lectura de Marcel Proust.

La parella integrada per don Toni i dona Maria Antònia de Bearn continuaran una llarga vida dins l’obra villalonguiana, especialment en obres que pertanyen a la tercera etapa, escrites dins els anys seixanta i setanta, de caràcter deliberadament assagístic. Són, per tant, un punt d’enllaç entre el mite de Bearn i un conjunt d’obres que es plantegen en termes de crítica a la societat contemporània. Ara, però, passen a fer el paper d’actors teatrals representant altres obres que tenen molt poc a veure amb la intenció inicial per a la qual havien estat creats.

ANYS 60-70 FALSES MEMÒRIES: ETAPA AUTOBIOGRÀFICA

La tercera etapa va de 1961 a 1975, data que assenyala el final de la seva vida activa. Són anys de nombrosos reconeixements, un període en el qual el seu nom es consolida com una de les firmes més important de la literatura catalana. Dins aquest temps, publica algunes obres importants de caràcter autobiogràfic i també les novel·les del "cicle Flo la Vigne" o "de la Lulú", menys aconseguides.

Són importants L’àngel rebel (1961), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), Les Fures (1967) i, molt especialment, El misantrop (1972), on reconstrueix el temps d’estudiant de medicina a la universitat de Saragossa amb un grup d’amics bascos, navarresos i de la Rioja.

A Falses memòries, quan el món d'El misantrop és encara desconegut per la immensa majoria dels seus lectors —qui pot recordar uns articles i unes narracions dels anys vint en El Día?—, escriu: «els dos anys a Lerma Real [la Saragossa dels seus anys d’estudiant] són els que més fondes arrels han deixat en la meva vida, malgrat que no vaig estudiar gota. No tot el mèrit era principalment de Lerma sinó de les figures gracioses, o serioses, o ingènues, que em voltaven, en majoria bascos o navarresos. També hi contribuí la Residència, enclavada en un vell parc que pertanyia a la Universitat, i el canal veí, on remàvem els horabaixes…» I una mica més envant afegeix: «En El Misantrop he tractat de descriure un petit món, alcaloide de les Espanyes, on s’agitaven tants de destins jovenívols.»

El misantrop (1972) fou escrita entre 1958 i 1960, en un moments que l’autor se sentia inclinat a fer novel·la autobiogràfica. La consciència angoixada de no haver tingut fills i el gran afecte sentit pel jove escriptor Baltasar Porcel, el porten a replantejar-se, literàriament, allò que ha estat la seva vida, el seu procés biogràfic. En aquesta direcció cal que siguin llegides Les Fures (1967), Falses memòries de Salvador Orlan (1967) i fins i tot potser en part La "Virreyna" (1969). Poc després, amb les obres protagonitzades per la Lulú i per Flo la Vigne, aquesta narrativa entrarà en una fase crítica envers el procés tecnològic de la societat contemporània, enfrontada al consumisme, recuperant sovint la intenció satírica de la primera època en una vasta metàfora de la crisi de la civilització occidental.

Les obres del cicle de Flo la Vigne, una mena d’homenatge i sàtira adreçats a Baltasar Porcel, mostren el nou vessant integrista i apocalíptic de Villalonga. La gran batuda (1968), La Lulú o la princesa que somreia a totes les conjuntures (1970) i Lulú regina (1972) donen notícia d’un procés de pensament regressiu, dissolvent, contrari a la modernitat. Les crítiques s’adrecen contra la industrialització i el maquinisme, enfrontat l’autor a la societat de consum.

Al final de la seva trajectòria, l’èxit l’acompanyà. Andrea Víctrix, obra distòpica influïda per Aldous Huxley i Un estiu a Mallorca (1975), versió narrativa del drama Silvia Ocampo, clouen brillantment la seva trajectòria.