L’AUTOR

Blai Bonet i Rigo neix a Santanyí, el 10 de desembre de 1926, en el si d’una família humil. Era fill de Blai Bonet, l’euguer de Rafal dels Porcs, i de Maria Rigo. La seva trajectòria es pot estructurar en quatre grans etapes: formació i malaltia (1939-1955), trasllat a Barcelona (1955-1968), retorn a Santanyí i exili interior (1968-1987), i redescobriment i retorn als cercles literaris (1987-1997).

“Blai Bonet a la seva casa a Santanyí”

Autor: Oscar Pipkin

FORMACIÓ I MALALTIA (1939-1955)

L’any 1939, Blai Bonet ingressa en el Seminari Diocesà de Mallorca, a Palma, on inicia els estudis eclesiàstics i assoleix una sòlida cultura clàssica a través de les lectures d’obres d’Hesíode, Píndar, Virgili, Homer, Ovidi, Heràclit, Plató i Aristòtil. Al seminari va estudiar cinc anys d’Humanitats, llatí i grec, i tres anys de Filosofia.

L’any 1947, afectat de tuberculosi, abandona els estudis i realitza estades a Santanyí i al sanatori de Caubet. Les dures condicions de vida de la època (ens trobem en els anys de la postguerra) i les conseqüències de la malaltia, condicionaran la seva trajectòria vital i literària. A Santanyí, i en contacte amb Bernat Vidal i Tomàs, qui li va facilitar la publicació dels seus primers poemes, comença a escriure poesia. I a Caubet, comença la redacció de la novel·la El mar. La cruesa de la història i la gosadia de l’estil, converteixen El mar, inèdita fins l’any 1958, i publicada sensiblement reduïda, en una obra insòlita, que va tenir un gran impacte en els cercles literaris de l’època.

L’any 1950 es revela com a poeta a la tertúlia de Guillem Colom, on llegeix Quatre poemes de Setmana Santa, que són publicats el mateix any, i és inclòs en l’antologia Els poetes insulars de postguerra de Manuel Sanchis Guarner. Dos anys més tard, en 1952, publica Entre el coral i l’espiga i rep el premi Óssa Menor pel llibre Cant Espiritual, que surt prologat per Salvador Espriu l’any 1953. Carles Riba i Clementina Arderiu el visiten a Santanyí. Amb Carles Riba inicia una relació d’intensa amistat i d’aprenentatge.

“Blai Bonet amb Bernat Nadal i Miquel Àngel Riera, escriptors i amics”

TRASLLAT A BARCELONA (1955 - 1968)

L’any 1955, davant l’agreujament de la seva malaltia, es trasllada a Catalunya. Resideix a Barcelona, Riells de Montseny i Vilassar de Mar. Durant aquests anys, trava amistat amb Salvador Espriu, Pere Quart, Gabriel Ferrater i Josep Maria Castellet, entre d’altres.

L’any 1957 obté un accèssit al premi Joan Santamaria amb la peça teatral Parasceve, que és representada al Teatre Capsa de Barcelona, i guanya el premi Joanot Martorell amb la novel·la El mar.

De l’any 1956 a 1963 s’instal·la a la Residència Universitària Sant Jaume, on organitza actes culturals. També comença a treballar per l’Editorial Vergara i col·labora amb la revista Destino. En aquests anys publica la novel·la Haceldama (1959), el poemari Comèdia (premi de la Crítica 1960) i Judas i la primavera (premi Ciutat de Barcelona 1963). En aquesta darrera obra experimenta amb les noves tècniques narratives, aportant l’influencia de l’existencialisme d’inspiració cristiana. En les seves obres incorpora els corrents narratius que triomfen a l’estranger. Existencialisme, experimentalisme, etc són digerits i adaptats al món personal de l’escriptor. Enfront la malaltia, el poeta de Santanyí es rebel·la amb una actitud vitalista i una recerca angoixada de Déu. En cada obra, evoluciona cada vegada més en la recerca d’un llenguatge propi i cap a formes cada vegada més lliures. Aquesta evolució, es concreta en el poemari que, segons la crítica, és una de les seves obres cabdals, L’Evangeli segons un de tants, premi Carles Riba de 1962 i que va tardar cinc anys a publicar-se per problemes amb la censura del moment.

“Retrat de Blai Bonet fet per Damià Huguet, any 1972”

RETORN A SANTANYÍ I EXILI INTERIOR (1968-1987)

L’any 1968, Blai Bonet retorna a Santanyí, on s’instal·la definitivament. Escriu la novel·la Míster Evasió (1969), amb la qual ratifica la transformació de la seva estètica anunciada en el poemari anterior i on va utilitzar tècniques com l’ús de flash-backs i el monòleg interior, i l’innovador tractament del llenguatge.

De l’any 1972 a 1980 duu una vida apartada dels cercles literaris, en una mena d’exili interior, d’aïllament. Treu la novel·la Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria. Escriu dos volums de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975). Engega una producció poètica sense concessions: Els fets (1974), Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca N’Amat a l’ombra? (1976), i Cant de l’arc (1980).

El seu exili interior provoca un lent i inexorable oblit de la seva figura, cada vegada més allunyada de la seva fulgurant aparició en la dècada dels 50.

L’any 1981 publica El poder i la verdor en l’Editorial Guaret de Damià Huguet. També hi edita Teatre del gran verd (1983) i participa en diverses iniciatives, com l’Escrit entre Ramon Llull i Guinovard per a la Sala Pelaires (1985).

“Blai Bonet rep a Gonzalo Torrente Ballester a la casa de Santanyí”

REDESCOBRIMENT I RETORN ALS CENTRES LITERARIS (1987-1997)

L’any 1987 inicia el seu retorn als cercles literaris. Publica El jove, títol amb el qual guanya la Lletra d’Or, el Premi Nacional de la Crítica, i el Premi de la Generalitat de Catalunya; l’opuscle La vida i els meus instants, i reedita Míster Evasió. És el començament de la recuperació de la seva figura, dels homenatges i dels honors, tant a les Illes (rep un homenatge de la Universitat de les Illes Balears) com a Catalunya, que va culminar amb la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990).

Entre els anys 1989-1996 publica Nova York, el seu darrer poemari (1991), i Pere Pau (1992), el quart dels seus “diaris”. També apareixen diverses antologies de la seva obra i reedicions.

Mor a Santanyí, el 21 de desembre de l’any 1997, deixant alguns textos inèdits que apareixeran pòstumament. L’any 1998, el Govern Balear li va atorgar el premi Ramon Llull. L’any 2000, l’Editorial Empúries, del Grup Edicions 62, publicà el poemari Sonets. Aquest mateix any es va estrenar la pel·lícula El mar, basada en la novel·la homònima, dirigida per Agustí Villaronga.

“Blai Bonet retratat a Cala Figuera. El paisatge de Santanyí és molt present en la seva obra. Foto de Francesc Amengual”