ADA CASTELLS - SOLASTÀLGIA

conversa amb BEGOÑA MÉNDEZ - LODO

A Quars Llibres, Palma

Ada Castells (1968) va començar la seva carrera literària amb El dit de l’àngel (1998), una història realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants. Després va venir Mirada (2001), novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida (2005), biografia obertament novel·lada del pintor romàntic Caspar David Friedrich. Pura sang (2012), ambientada entre Menorca i Barcelona, li va valdre el Premi Sant Joan de Narrativa, i després va publicar La primavera pendent (2018) i Mare (2019), la seva novel·la més personal i que, tants anys després, entronca amb la primera. Actualment viu entre l’Empordà i l’Eixample, i imparteix tallers d’escriptura creativa.

Solastàlgia  La Sara és una Quixot empatxada de lectures apocalíptiques i, arran d’unes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a l’Empordà. A l’expedició l’acompanyen un marit que exporta pollastres al Brasil, una filla adolescent que vol un gos i una tieta excèntrica que no hi toca gaire. L’objectiu és refundar l’edat mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l’amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, la sobredosi filosòfica, les baralles amb la filla i la solastàlgia*. L’amor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure i recuperar el lligam amb els altres.

*La solastàlgia és un terme híbrid (consol + dolor) ideat per l’activista australià Glenn Albrecht. Designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra.

--

Begoña Méndez (Palma, 1976) és llicenciada en Lingüística General i en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. També a la UB, va refer el màster en Literatura a l'Era Digital i més tard va ser Premi Extraordinari al màster d'Humanitats de la UOC, amb un treball centrat en Diari de joventut de l'escriptora uruguaiana Idea Vilariño. Professora de llengua i literatura en una escola d'adults i col·laboradora a les revistes culturals Plec Suelto, El Cultural i Mercurio. Ha publicat ‘Una flor sense pupil·la i la dona de neu’ (Sloper, 2019), artefacte literari fet de versos, escriptura automàtica i collages. També l’assaig ‘Heridas Abiertas’ (Wunderkammer, 2020), assaig que fa presents les escriptores Santa Teresa, Soledad Acosta, Zenobia Camprubí, Teresa Wilms Montt, Lily Íñiguez, Marga Gil Roësset, Idea Vilariño, Susan Sontag, Alejandra Pizarnik i Mariana Eva Perez; i recentment ha publicat “Autocienciaficción para el fin de la especie” i “Lodo”.

'Lodo' és una investigació política, és el diari d'un viatge al fons del Mar Menor i és una anàlisi escrit amb les eines que dóna la millor literatura. I en aquest text torna a la Múrcia que va veure emigrar la seva família als anys 50, per explorar la seva herència i el seu desarrelament. I descobreix la història d'una dona que va morir encallada al fang de la platja, testimonis angoixats, corrupteles, infinitat de violències, de dades incontestables i, sobretot, un enorme cos que agonitza.